Kira Menén Balagueró (Lleida, 1963) ha substituït, aquest mes de setembre, Francesc Serra al capdavant de la presidència de la Federació Catalana de Korfbal. Amb vinculació al Korfbal Lladonosa i en la tasca de docent d’Educació Física, la lleidatana porta l’esport a l’ADN. Després d’estar involucrada en la junta de la FCK des dels últims vuit anys, té clar que el seu nomenament és un projecte de continuïtat.
Aquest mes de setembre t’estrenes en el càrrec de presidenta de la FCK. Des de fa vuit anys has estat membre de la junta, així que ha estat una aposta continuista. Què et va portar a presentar la candidatura?
Vaig entrar a la junta amb la Silvia Mayo com a presidenta. He estat des de llavors present en les juntes, com a vocal quan ho era i com a “oient” quan no. Crec que si hem de fer créixer aquest esport s’hi ha de ser present i formar-ne part activa. Vaig conèixer el korfbal amb el Sergi Pau Gabriel i el Guillem Castanyer. Però a més a més d’ensenyar-me les normes i el reglament, el que em van encomanar va ser la seva passió pel korfbal. I aquesta passió és la que m’ha portat avui a encapçalar aquesta nova junta, una forma de continuar amb el meu compromís personal de fer del korfbal un esport més present dins l’àmbit esportiu, amb la il·lusió de continuar la feina ben feta dels meus predecessors.
Qui forma part de la junta directiva de la FCK?
M’acompanyen en aquesta nova junta el David Pitarch, l’Antoni Vélez, la Laura Fernández i el Francesc Serra, amb els que comparteixo la il·lusió i la passió per aquest esport. Som un equip, amb un projecte de continuïtat.
Quins objectius us plantegeu en aquest mandat?
Tenim molt clar que els nostres objectius principals són assolir transversalitat i transparència, implementar una descentralització geogràfica i donar un impuls definitiu al korfbal arreu de Catalunya.
Un dels aspectes que es va tractar en la passada assemblea extraordinària del mes de juny és l’aprovació de la proposta de modificació dels estatuts de proclamar fins a 20 vocals representants. Quin és l’objectiu d’aquest canvi?
Per poder donar aquest impuls de què parlava, tenim clar que cal donar suport i empenta als clubs ja existents, i promocionar-ne la creació de nous. I aquí és on els clubs tenen un paper important, formant part de la junta com a vocals –un representant per club–, i participant de les reunions de junta, per tal que tothom qui està implicat en aquest estimat esport, directius de clubs, pares, jugadors, formadors, entrenadors, etc., pugui expressar les seves idees i aportar la seva experiència. Per aquest motiu, les reunions de junta s’han programat per a fer-les alternativament entre la seu de la federació a Barcelona i les diferents poblacions on s’hi juga a korfbal.
En quina situació està el korfbal català dins del panorama internacional?
El korfbal català gaudeix d’una bona salut a nivell internacional, fet que ho demostren les meritoses participacions dels campions i subcampions catalans a les diferents competicions internacionals, com per exemple, la quarta posició del Vallparadís a l’Europa Cup del 2017 o el títol de l’Europa Shield que va aixecar el KC Barcelona en l’edició del 2016.
Per suposat, a nivell de seleccions, cal destacar la medalla de bronze aconseguida l’octubre passat en el Campionat Europeu d’Holanda, on Catalunya va demostrar que pot jugar a un nivell molt alt. De fet, Catalunya porta des de fa molts anys entre els vuit millor països dels 60 on es practica. Des de l’any 2005 som membres de ple dret de la IKF i, atès el nostre nivell esportiu i organitzatiu, formem part del grup B de països, on hi ha els sis que més avançats estan després de les tres potències mundials que són Holanda, Bèlgica i Taiwan.
Recorda’ns la teva vinculació en el món del korfbal.
Sóc professora d’educació física, i el korfbal és un esport que facilita l’aprenentatge de valors com la integració, la tolerància, el joc no agressiu ni violent, i sobretot, encomanar als meus alumnes el gust per fer activitat física. També formo part de la junta directiva de l’AEE del INS Josep Lladonosa de Lleida, treballant des de l’àmbit escolar a promocionar aquest esport.
Per últim, i per mi l’experiència més enriquidora, sóc mare de jugadora. La meva filla Ares va començar a jugar als 14 anys amb l’equip sènior del Lladonosa i amb ella hem viscut victòries i derrotes; hem viscut moments de glòria i moments difícils, però sobretot, tot això ho hem viscut plegades i amb il·lusió i empenta, i creient fermament que aquest és l’esport més maco de tots.
